Aunque no tengo por costumbre meterme en temas políticos, entre otras cosas porque no estoy al día y considero que cualquiera con un poco de ganas puede rebatir mis explicaciones, hoy quisiera comentar un poco el tema de Cataluña y sus pretensiones de independencia.
Las cosas no son tan simples como yo pretendo plantearlas, pero a la postre tampoco parecen tan complicadas.
En mi casa, que tiene unas dimensiones determinadas convivimos tres personas. Hay una serie de estancias que son comunes a los tres y otras que las ocupa cada uno de nosotros de un modo más particular. Estos espacios particulares, cada uno se los ha organizado de acuerdo a sus gustos y sobre todo a sus necesidades. Por otra parte, el tiempo y las costumbre han creado una serie de normas tácitas que solemos respetar.
Todo esto no le da derecho a ninguno de los miembros de la familia declarar que su espacio es únicamente suyo, sabe que solo tiene un derecho de uso, pero toda la vivienda es de todos los que en ella convivimos.
… me diréis ¿Y esto a que viene?. Pues bien, yo veo España como esa vivienda; toda España es de todos los españoles, y para que se pueda separar un pedazo de ella, deberían ser todos los españoles los que lo aceptaran, no solo los habitantes del trozo que se pretende separar.
Los españoles que no quieran serlo, lo primero que deben hacer es salir de España, y Cataluña es España.
Que conste que siempre he admirado a los catalanes, por su forma de ser y porque siempre han ido por delante del resto de España en todos los sentidos, pero en este tema no puedo estar de acuerdo con ellos.
2 comentarios:
Pedro, deixa'm que jo et pose un altre exemple (i que conste que a mi no me pareix malament, ni bé, que hi haja gent independentista). Imagina't tres filles que viuen a casa dels pares, les dos majors treballen, però amb règims econòmics i vides diferents:
1)La primera se queda tota la nòmina i no ha de demanar permís per a res als pares perquè és major d'edat (fica-li de nom Euskadi o Navarra).
2)La segona deixa més de la meitat del que guanya i ha de demanar permís per a tot perquè encara no ha complit els 18 (posa-li de nom Catalunya o València).
3)La tercera està estudiant amb una beca gràcies a la meitat de la nòmina de la segona (posa-li de nom Andalusia o Extremadura).
Si la primera se'n va de casa, els pares no li ploraran gens, però ai si ho fa la segona... els pares perdran poder adquisitiu!
Espanya és un país democràtic, però molt poc plural, on a base de repetir la història oficial d'un imperi inexistent, se li va creure a la gent que encara estem en 1936.
A la gent els poden agradar molt o poc els nacionalismes, però normalment els nacionalismes perifèrics molesten al nacionalisme espanyol, de la mateixa manera que el nacionalisme espanyol (el més potent!) molesta als nacionalismes perifèrics (basc, català, etc.).
No sé si m'he explicat, Pedro, i perdona pel rotllo.
Toni, eres molt bo escrivint i se que els teus arguments tombarien els meus sense ningun dubte, però en contraposició al teu, jo et diria que son el pares, en este cas els polítics, qui han d'aconseguir que les diferencies que hi ha entre els espanyols, a l'hora d'aportar i a l'hora de traure que siguen justes, qui més aporte que traga més, però sempre dins d'un cooperativisme (tu saps que jo em menege dins del mon cooperatiu) que ajude als mes desfavorits en recursos dels que més tenen.
Que conste que a mi em sap molt mal que, per exemple, Andalucia tinga millors carreteres que la Comunitat Valenciana, quan tots sabem que nosaltres aportem més a Espanya que ells, però d'això tenen la culpa els polítics; els nacionals, que tiren cap a Andalucia i els locals que no saben reclamar lo ques ens toca.
Així i tot continue confiant en la unitat d'Espanya, encara que no tant en les persones que ens dirigeixen.
Una abraçada Toni.
Publicar un comentario